Coquus, Escuela de cocina

Amb una mica d'interès, tothom es pot arribar a bellugar amb comoditat entre els focs (o la vitro) de la cuina.

Si ja ets capaç de tallar i rentar un enciam, ficar-lo en un bol i amanir-lo amb oli, vinagre, sal i pebre, ja pots dir que saps cuinar. Amb un xic més de paciència, acabaràs preparant les teves pròpies esferificacions.

Fins arribar a assolir aquest nivell el camí pot ser dur i, de vegades, fins i tot decepcionant: arrossos covats o enganxats al fons de la paella, cullerots fets malbé, truites de patata cruixents (¿!) o llenties que semblen menjar de ranxo.

Però no ens podem deixar arrossegar pel desànim! Si al principi som uns maldestres a la cuina, sempre podrem demanar consell a la mama, a la iaia o a un amic (assegurant-nos abans que no sigui més destraler que nosaltres...).

A més, hi ha la molt assenyada possibilitat d'aprendre d'algú que s'hi dedica professionalment. No es tracta de demanar plaça per fer una estada al Bulli o al Santa Pau, sinó d'acostar-se modestament a una escola de cuina perquè se t'encomani l'afició i la tècnica. Nosaltres ens hem atansat a Coquus, un centre amb unes instal·lacions molt xules que hi ha al carrer Ferrer de Blanes, 7.

Si ja tens idea de com fregir un ou o de com cuinar un bistec a la planxa sense que se't cremi ni et quedi cru, a Coquus trobaràs un munt de cursos i activitats que segur que t'ajudaran a millorar el que ja saps fer i, per descomptat, per aprendre coses noves: cuina mediterrània, per convidar, japonesa, creativa, pintxos i tapes, cuina de festa, cuina en miniatura i, ara naturalment, cuina de Nadal. Però si comences pel nivell més bàsic, aprendràs a anar a comprar al mercat i a saber triar els productes que sempre has de tenir a mà per cuinar sa i bo.

El millor de tot és que, malgrat que pensis que controles prou bé les tècniques bàsiques de la cuina de supervivència, la de cada dia, sempre hi ha coses noves per aprendre quan menys t'ho esperes. Per exemple, en el curs de "Cuina per convidar" ens van ensenyar a rentar bé un porro i aprofitar-lo millor o com picar una ceba conservant la punta dels dits i sense que es desmunti abans de tallar-la.

A sobre, ho vam passar molt bé amb en Fran, el profe, i la seva ajudant Sofia, que en saben un munt de cuinar i d'explicar-ho pas a pas perquè s'entengui perfectament. I seguir les seves indicacions és molt fàcil perquè manipulen els aliments i els estris davant teu sense que perdis cap detall.

Al final, el més difícil és arribar a casa, revisar els apunts que vas prendre a la carpeta que et van donar, arremangar-te i posar-te mans a l'obra (o a la cassola). Però com que cuinar és una activitat que et convida a fer-la en companyia i posant-hi una mica d'alegria, sempre hi haurà algú disposat a donar-te un cop de mà i passar-ho bé.

Coquus, Escuela de cocina

Ferrer de Blanes, 7

Mostra un mapa més gran

Teatre Lliure

La setmana passada vam anar al Teatre Lliure de Gràcia a veure La gata sobre la teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams. L'escenografia és senzilla i alhora captivadora i el text d'aquest clàssic contemporani pot generar més d'un dilema existencial en sortir del teatre. Però tranquils, que no desvetllarem cap secret de l'obra ni de la posada en escena.

Com que l'escenari es veu perfectament des de qualsevol punt del pati de butaques, no ens va importar que ens hagués tocat la darrera fila. Abans però, mentres feiem una mica de temps per entrar a la sala, vam tafanejar per l'edifici i vam descobrir el restaurant que hi ha al primer pis. És un local ampli amb molt espai entre les taules, d'aquells que ja són difícils de trobar. Després de l'obra, tot bevent una copa de vi i escoltant en Jamie Cullum, ens preguntàvem quant trigaran a multiplicar les taules del restaurant si acaba tenint l'èxit que li vaticinem. Mentrestant, les actrius anaven arribant i seien a un parell de taules de distància per fer una copa després de la funció.

La cosa és que el Lliure ha tornat a obrir les portes a Gràcia després de set anys de reformes. Sembla que la sala s'havia quedat petita i els mitjans tècnics ja no eren els més adequats pel tipus de produccions que s'hi fan. Però sobretot, l'edifici s'havia hagut de tancar per seguretat.

Amb tot, el més impactant de la transformació del Lliure és el forat de l'escala principal, recobert per desenes de llàgrimes vermelles de ceràmica de diferents mides, que provoquen un efecte molt inquietant quan les contemples mentre puges, com si les parets ploressin o suessin sang. La instal·lació, titulada precisament "Pluja de sang", és obra d'en Frederic Amat i bé que podria ser una al·legoria de les misèries i els excesos de l'ésser humà, que es representen a la sala que hi ha al final de l'escala.

Com hem llegit en algun lloc, que un espai com el Lliure torni en plena crisi després d'un període tan llarg sense activitat pública és una gran notícia. Nosaltres a més estem segurs que és l'indicador que, per damunt de la situació en què ens trobem, hi ha molta gent que està treballant entre bastidors. I això és un clar senyal d'un futur esperançador.

Teatre Lliure

Carrer Motseny, 47

Mostra un mapa més gran

La Gràcia més festera (60s-80s)

Sabies que el DIR del carrer Gran de Gràcia era un cinema als 60 i 70? I que a la planta superior dels cinemes Verdi es ballava tango i cha-cha-cha?

Durant les dècades dels 60, 70 i 80 un munt de locals d'oci, especialment discoteques i balls, van anar apareixent i desapareixent a Gràcia.

Molts d'aquests espais eren llocs habituals d'alguns dels grups més seguits del moment, sobretot entre la gent més jove. "Los Sirex", "Los Brincos", els "No", "Los tiburones", eren bandes assídues als locals de Gràcia i, fins i tot, alguns d'aquests conjunts es van crear al barri.